“Esteve Lucerón (Pobla de Segur, 1950) va realitzar des de 1980 un treball de documentació fotogràfica del poblat barraquista de La Perona, que va perllongar-se durant uns 10 anys i va terminar coincidint amb la erradicació del barri. A les imatges de Lucerón és patent la seva confesada inspiració dins del treball, dins de la actitut davant de les persones que retrata, dels grans fotògrafs nordamericans de la època de la Gran Depressió de 1929, Walker Evans, Dorothea Lange i Lewis Hine: empatia, contenció, no manipula als seus subjectes per accentuar la dramaticitat, no viola intimitats, no saqueja misèrias. Tampoc hi ha una actitut compassiva edulcorada: hi ha crítica social, és document antropològic, dada històrica, ja que aquests poblats coincideixen amb un periode de prosperitat econòmica, d’especulació sobre els terrenys, de conflictes entre “llinatges” o subgrups gitanos, quan l’Ajuntament decideix reubicar – traslladar / deportar – a uns grups d’una zona cap a una altra sense més consideració que el número. Però Lucerón ofreix una mirada personal, presta especial atenció a la canalla i al particular humor, pícaro, descocat i desafiant, dels gitanos“. De la recensió de María José Furio, al seu blog. Algunes fotos: [1][2]
- Esteve Lucerón. La Perona (1985-1989). Agenda de la Imatge n. 56 (2010). Els textos són de Xavier Camino y Pili Díaz Giner; y Jordi Gratacós, secretari de la UPIFC, va realitzar el treball de laboratori sobre els negatius. [Notícia exposició a la pàgina de la UPIFC]
…
Per a entendre la profunda transformació urbanística i social que ha afectat el Barri Xino de Barcelona, centre històric de la ciutat (que ara, después de la gentrificació i dels esponjaments, s'ha de dir "Raval"). l'atenció es dirigeix sempre cap al subproletariat que viu i trafica entre els carrerons del barri: "gente del hampa y del mal vivir" (1943). Seria en canvi molt més interesant moure la mirada cap a altres negocis, molt més ocults i de major abast que els de la "mala vida" del Barri Xino. La burguesia catalana ha estat intentant transformar i enderrocar el centre de Barcelona durant més d'un segle: el projecte va haver d'esperar durant la guerra i la dictadura, però amb els anys 80 el vell somni va poder tornar a veure la llum. "Aquestes 200 famílies que fa 150 anys que estàn en el poder, havien comprat els edificis del centre, per forrar-se amb la demolició i reconstrucció d'aquests barris". Llegiu l'article inèdit d'Adolf Castaños, La memoria i la seva tergiversació (2010) en PDF (en castellà).
