No Picture

Els fantasmes de San Berillo

21/03/2014 admin 0

Ciutats diferents es succeeixen sobre el mateix sòl i sota el mateix nom, escriu Calvino, naixen i moren sense haver-se conegut mai, sense poder comunicar entre elles. De vegades els noms dels habitants segueixen iguals, així com l’accent de les seves veus i fins i tot els trets de les seves cares. Però els déus que habitaven sota els noms i sobre els sòls van marxar sense dir res, i al seu lloc es van instal·lar déus estranys. És inútil demanar-se si aquests déus són millors o pitjors que els antics: crec que no hi ha cap relació entre elles… Us assenyalem un altre documental italià: Els fantasmes de San Berillo (2013), d’Edoardo Morabito i Irma Vecchio, guanyador del Torino Film Festival. La demolició d’aquest antic barri del centre de Catània (Sicília), al 1958, va ser l’esponjament més gran de tota la posguerra a Itàlia, i va ser vinculat (com tot) amb la Società Generale Immobiliare, de propietat del Vaticà: 30.000 persones van deportar-se cap a la perifèria. Va ser el mateix any en que van prohibir-se els postríbuls: les prostitutes van acabar treballant en la clandestinitat, i el que va quedar de San Berillo va convertir-se en un dels més grans red light districts del Mediterrani. Així la història del barri va seguir durant mig segle més, fins que en 2001 una nova operació policial va tornar a fer fora a prostitutes i transvestits de les seves cases i carrers. Avui molts terrenys encara estan buits, altres ocupats per noves faveles (com es veu en aquest vídeo de 2012). El documental alterna visualment el present i el passat del barri, acompanyant les imatges amb les fascinants paraules de la escriptora Goliarda Sapienza, nascuda a San Berillo el 1924.

No Picture

The ghosts of San Berillo

21/03/2014 admin 0

Different cities follow one another on the same site and under the same name, writes Italo Calvino, born and dying without knowing one another, without communication among themselves. At time even the names of the inhabitants remain the same, and their voices’ accent, and also the features of the faces; but the gods who live beneath names and above places have gone off without a word and outsiders have settled in their place. It is pointless to ask whether the new gods are better or worse than the old, since there is no connection between them… We recommend you another Italian documentary movie: Edoardo Morabito and Irma Vecchio’s I fantasmi di San Berillo (2013), first prize at Torino Film Festival. The demolition of this old neighbourhood in the centre of Catania (Sicily), in 1958, was the biggest urban evisceration in post-war Italy, linked (as everything in the country) with Vatican’s Società Generale Immobiliare: 30.000 people where displaced towards the peripheries. It was the same year in which brothels were banned: prostitutes were forced to work underground, and what was left of San Berillo turned into one of the biggest “red light districts” of the Mediterranean. So the story of the neighbourhood went on for another half century, until 2001, when a new police operation evicted again prostitutes and transvestites from their houses and streets. Today many plots are still unoccupied, and some became new favelas (see this 2012 video). The documentary shifts visually from past to present, and the images are associated with the fascinating words of writer Goliarda Sapienza, born in San Berillo in 1924.

No Picture

I fantasmi di San Berillo

21/03/2014 admin 0

Città diverse si succedono sopra lo stesso suolo e sotto lo stesso nome, scrive Calvino, nascono e muoiono senza essersi conosciute, incomunicabili tra loro. Alle volte anche i nomi degli abitanti restano uguali, e l’accento delle voci, e perfino i lineamenti delle facce; ma gli dèi che abitano sotto i nomi e sopra i luoghi se ne sono andati senza dir nulla e al loro posto si sono annidati dèi estranei. E’ vano chiedersi se essi sono migliori o peggiori degli antichi, dato che non esiste tra loro alcun rapporto… Vi segnaliamo un altro documentario italiano: I fantasmi di San Berillo, di Edoardo Morabito e Irma Vecchio (2013), vincitore al Torino Film Festival. La demolizione di questo antico quartiere del centro di Catania, nel 1958, fu lo sventramento più grande del dopoguerra, legato (come tutto in Italia) alla Società Generale Immobiliare, di proprietà del Vaticano. 30.000 persone furono deportate in periferia. Fu lo stesso anno in cui si proibirono le case chiuse: le prostitute iniziarono a lavorare in clandestinità, e quello che rimase di San Berillo diventò uno dei più grandi red light districts del Mediterraneo. Così la storia del quartiere è continuata per un altro mezzo secolo, finché nel 2001 una nuova operazione di polizia ha cacciato di nuovo prostitute e travestiti dalle loro case e strade. Oggi molti terreni sono ancora vuoti, quando non sono diventati nuove favelas (come mostra questo video del 2012). Il documentario alterna visualmente il presente e il passato del quartiere, e le immagini sono accompagnate dalle affascinanti parole della scrittrice Goliarda Sapienza, nata a San Berillo nel 1924.

No Picture

Los fantasmas de San Berillo

21/03/2014 admin 0

Ciudades diferentes se suceden sobre el mismo suelo y bajo el mismo nombre, escribe Calvino, nacen y mueren sin haberse conocido nunca, sin poder comunicar entre ellas. A veces los nombres de los habitantes siguen iguales, así como el acento de sus voces, y hasta los rasgos de sus caras. Pero los dioses que habitan bajo los nombres y sobre los suelos se fueron sin decir nada, y en su lugar se enclavaron dioses extraños. Es inútil preguntarse si estos dioses son mejores o peores de los antiguos: creo que no haya ninguna relación entre ellos… Os señalamos otro documental italiano: I fantasmi di San Berillo (2013), de Edoardo Morabito e Irma Vecchio, ganador del Torino Film Festival. Este antiguo barrio del centro de Catania (Sicilia) se derribó en 1958, y fué el esponjamiento más grande de la posguerra, vinculado (como todo en Italia) con la Società Generale Immobiliare, propiedad del Vaticano: 30.000 personas fueron deportadas hacia la periferia. Fué el mismo año en que se prohibieron las casas de placer; las prostitutas acabaron trabajando en la clandestinidad, y lo que quedó de San Berillo se convirtió en uno de las mayores red light districts del Mediterráneo. Así la historia del barrio siguió por otro medio siglo, hasta que en 2001 una nueva operación policial volvió a echar a prostitutas y travestis de sus casas y calles. Hoy muchos solares aún están vacíos, cuando no ocupados por nuevas favelas (como muestra este vídeo de 2012). El documental alterna visualmente el presente y el pasado del barrio, acompañando las imágenes con las fascinantes palabras de la escritora Goliarda Sapienza, nacida en San Berillo en 1924.