El somni dels arquitectes

Grafiti del GRIDAS a Scampía (Nàpols).

Secondigliano, Miano, Piscinola, tots els barris de la perifèria nord, però sobre tot Scampia, el més jove i maleït barri de Nàpols, són ja replets de símbols negatius, emblemes de quelcom obscur i inextirpable, que per extensió s’aplica a les desenes de mil·lers de persones que, a la perifèria, continúen vivint una vida normal“. (Rossomando, 2007). Per a “Le Vele” de Scampía, enormes edificis nascuts als anys 70 com a projecte arquitectònic innovador, ara convertits en una zona de crim i marginalitat internacionalment coneguda, l’Ajuntament segueix buscant solucions arquitectòniques: demolir o mantenir? L’utopia és la de la “tabula rasa”, és a dir de resoldre els problemes socials enderrocant i tornant a començar, o buidant i transformant en monument. “La complexitat de la realitat dels llocs es redueix miserablement al debat públic entre enderroc i patrimonialització, dos solucions fàcils i espectaculars, que en ambdos casos impliquen un atac cap a la història de les comunitats que hi viuen” (Nocera 2010). D’altres utopíes ben diferents es nodreix la multitud de persones que, quotidianament i des de fa dècades, lluiten al costat dels gitanos del camp Rom, dels habitants de les “Vele”, dels afectats per les tragèdies del “malajuntament”. De tot això també se’n farà “tabula rasa”?

Foto de portada del libro "GRIDAS - L'utopia per le strade"

Gigi Finizio e i ragazzi di Scampia, Musica e speranza (2006)[audio:http://periferiesurbanes.org/wp-content/uploads/2010/12/Gigi_Finizio_E_I_Ragazzi_Di_Scampia_-_Musica_E_Speranza.mp3]