Memòries de resistènça: La Flor de Maig

Allò que es queda: la Flor de Maig, edificat al 1896 i fotografiat al 2013 (foto: José Mansilla).

La història de Barcelona pot explicar-se a través de les seves transformacions: dels seus Plans d’Ordenació, dels seus projectes i obres, en fi, a partir dels canvis que s’hi produeixen. Però també es pot explicar a partir del que es queda: des dels elements que sobreviuen, que subsisteixen al mig de la voràgine originada a les lliutes pel territori. Alguns elements – siguin parcs, places, edificis, cantonades – com deien els sociòlegs urbans clàssics, mantenen una identitat, unes relacions i un significat popular enorme. És el cas de la Flor de Maig, seu emblemàtica d’una de les grans cooperatives obreres del segle XIX i XX, que vehicula la memòria del Poblenou: no una memòria qualsevol, sinó la memòria d’una resistència. A partir de 2012, alguns  veïns i veïnes del barri han recuperat el seu emplaçament per a convertir-ho en un espai de denúncia davant a la definició de Barcelona com a ciutat neoliberal o, com diu la seva web, per a “donar resposta a les necessitats, als reptes i als desitjos no satisfets a la societat capitalista actual”. Ho cosenguirán?