Idroscalo d’Òstia, barri autoconstruit al litoral de Roma

La plaza central del Idroscalo de Ostia

Poca gent sap que Roma té platja. Una llarga avinguda construida durant el feixisme creua els camps que fins al s.XIX eran pantans deshabitats, i arriba a Òstia: una ciutat de més de 200.000 persones, formalment part de Roma però separada de fet. A la funció de representació (la Òstia de Mussolini, de les platges de pago, dels “grands projectes” sempre fracassats amb què periòdicament s’anuncia la requalificació del litoral) es superposa la funció d’abocador dels residus del creixement de Roma, els expulsats de la ciutat que conformen les enormes perifèries d’aquesta perifèria. Als 70 l’Ajuntament va enviar a Òstia més de 10,000 persones desallotjades dels barris espontanis de la zona Est de la ciutat: els propòsits de dignificar la vida dels “barraquistes” van portar a la creació de barris d’enorm conflictivitat i inadmissible falta d’equipaments. Un km més enllà, on el riu Tevere desemboca a la mar, segueix resistint l’ùltim barri espontani de la capital: l’Idroscalo d’Òstia, on italians, estrangers, rom, paios, viuen en unes 500 casetes autoconstruides, i fa mig segle que lluiten per la regularització, contra els intents de demolició, i per què no es repeteixin els errors del passat.

  • Stefano PORTELLI (2017) “Dove l’acqua dolce incontra quella salata: Idroscalo, ultimo grande quartiere autocostruito di Roma”, Antropologia, vol.14 n.3 [PDF][link a Academia]