Unas notas dels urbanistes Rossella Marchini i Antonello Sotgia sobre Marsella, compartida a Facebook l’11 d’agost de 2016.
Y aquí estem, a Marsella. Després d’uns anys. Aquesta vegada vam pensar que no hauriem d’arreglar les comptes amb les cités (els grans immobles residencials que als 70 van acollir la gran migració lligada al desenvolupament econòmic de la ciutat). Per a nosaltres, “arreglar les comptes” amb qualsevol “troç” de ciutat significa escomençar a caminar. Passejant, d’anada i de tornada. Amb una regla mútua d’empleament: “no es fan fotos i no es discuteis (això sempre passa de forma molt animada, així que els que ens vegin passar ens miren com preocupats) del que estem veient”. Aquesta vegada no tindriem a Izzo per a guiar-nos: ja vam veure les cités, va ser ell a portar-nos-hi. Les cités? “S’ha de viure-hi, o haver-hi nascut, o ser un educador, per poder arribar en aquests barris”. 
Nosaltres ja hi vam arribar. Ara voliem veure els resultats del projecte Euromediterranée, que, lligat a Marsella capital europea de la cultura 2013, tenia com a objectiu saldar les dues grans àrees ciutadanes nord i sud, a través d’un ambiciòs projecte de més de 3.5 billons d’euros i la transformació de 480 hectàrees. Amb dada 1995-2020. Què és el que va passar, i que està passant, al voltant de la construcció del nou sistema de museus en el litoral? Podem resumir-ho tot amb la paraula gentrificació? Aquesta paraula pot donar la idea, però només parcialment: perquè al caminar, i al parlar amb la gent mirant-se als voltants (un mètode poc acadèmic, pot ser, però ens serveix) t’adones que ara la ciutat no té dos espais individuats pel signe profund del seu port. Ara aquella llarga mà extesa, amb la qual els Grecs van escarbar el territori, té un apèndix: un nou centre. La unificació espacial va realitzar-se amb una nova adicció: Uns nous elements, finalitzats al consum cultural. Fins aquí, res de nou. El que es nou és la selecció dels usuaris per aquest consum: el poble dels creuers. Aquells, i a part el museu sobre l’aigua, la visita al castell, que al temps de la revolució va servir com a presó, el tour cap a Notre Dame de la Garde, tenen ara al seu abast un imponent sistema comercial fet de dos elements. El gran carrer excabat en la mànega dels docks, que, a part de les botigues i els cafès, a les plantes d’adalt acull cases de luxe, hotels i oficines. La gran concentració de botigues monomarca i maxi centres comercial. Un llarg passeig que es tanca amb – podria faltar? – un gratacel firmat per Zaha Hadid, seu de la potent companyia portuaria. Ja està? No, perquè tot els voltants del nou projecte són una barreja de pisos, cases més o menys altes. Han desapareguts els carrers i aquesta multitud de cases baixes, autoconstruides, en estil provençal, habitades per milers de famílies, ara expulsades cap a – i tornem al punt de partida – les cités. Però aquest no és el joc de la Oca. Aquí també hi ha qui li diu “regeneració urbana”. No només si hi has nascut pots entrar en aquells barris; també pot passar que els senyors de la finança del totxo considerin la teva vida sobrant, i que t’enviin a la deixalleria dels habitatges. Marsella, capital de la cultura“.
- Keny ARKANA (2013) Marseille capital de la rupture [clip oficial]
- Jean-Pierre GARNIER (2013) “Marsella 2013: el urbanismo como arma de destrucción masiva” [articulo en PDF].
- Alessi DELL’UMBRIA (2006) Histoire universelle de Marseille, de l’an mil à l’an deux mille, Agone. [llibre]
- Robert GUEDIGUIAN (2001) La ville est tranquille [enllaç a la pel·licula]
- Jean-Claude IZZO (1990) Chourmo. [llibre en PDF]
- Walter BENJAMIN (1928) Hashish en Marsella [PDF anglès][texte italià][comentari en castellà]
- Daniela DE DOMINICI, “Marsiglia icona di modernità urbana?“, unclosed.eu.