Encara sobre la Vila Olímpica de Barcelona

También había viviendas, entre los edificios demolidos para construir la Vila Olímpica

La Vila Olímpica, considerada com la operació urbanística més important realitzada a Barcelona durant el segle XX, va ser concebuda com a la Nova Icària de la ciutat postindustrial, que permitiria regenerar el litoral de Poblenou, territori destinat històricament a dipòsit d’activitats considerades insalubres. Per a fer efectiva la seva construcció, es va produir l’enderroc de les seves obsoletes edificiacions i la expulsió de la població, reeditant les reformes higienistes del segle XIX.

La utopia d’un barri desconflictivitzat, que atregui ciutadans correctes, disposats a conviure cívicament per a protegir la imatge de la modèlica Barcelona, adquereix legitimitat per una política de memòria que es vol universal i que opera des de la institucionalització de l’oblit. Però les memòries exiliades van sobreviure a l’urbicidi, i recuperen la seva existència cada vegada que els veïns desnonats del que va ser el conjunt tornen a creuar el sector, ja regenerat. Vaig tenir la possibilitat de recòrrer la Vila Olímpica amb un dels seus antics habitants, i vaig ser testimoni de la història que poc a poc es desplegava amb el seu relat. El barri obrer que em va descriure s’identifica plenament com a part del Poblenou; ell desconeix el nom “barri d’Icària” amb el qual està catalogat als arxius. El recorda com a territori de frontera en relació a Barcelona, i com al lloc d’origen que guarda els secrets de la seva infantezsa. Reconeix la existència d’una identitat barrial latent que va ser desarticulada amb el reallotjament als blocs situats entre la Gran Vía i el carrer Bilbao. Mentre avançavem pel barri, ell feia referència a una vida quotidiana que va trascòrrer a peu de carrer en un escenari alhora agreste i industrial. Aquest imaginari del que vaig ser testimoni va desestabilitzar temporalment la legibilitat unívoca de la Vila Olímpica adscrita a la memòria històrica oficial, perque, sense dubte, el pas de cada cos per l’espai provoca una transformació simbòlica de l’entorn construit.

  • Gabriela Navas Perrone (2016) “La vocación utópica del urbanismo: El caso de la Vila Olímpica de Barcelona”, Coloquio Internacional Geocrítica [PDF]
  • Gabriela Navas Perrone (2016) “Passejant per la Vila Olímpica: El tancament de la vida enfront de l’amenaça d’incivisme”, Diagonal 13 octubre [enlace]
  • Stefano Portelli (2004) “Il grattacielo seppellì gli idealisti”, Il Manifesto, 12 juny [PDF en italià][link]
  • Francesc Caballé (2010) “Desaparece el barrio de Icària, nace la Vila Olímpica”. Biblio3W [link]
  • Solà Morales et al. (1974) Barcelona: Remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental. Gustavo Gili [en SCRIBD]
  • La documentació guardada al Centre de Documentació del Servei d`Arqueologia de l’Institut de Cultura, on reposen els sis volums de l’Estudi històrico-arquitectònic del sector Avinguda Icària – Passeig Carles I, és reveladora del paisatge industrial que ocupava la zona on va construir-se el projecte emblemàtic del “modelo Barcelona”, legitimat en plena coyuntura olímpica. El treball va ser iniciativa del Servei d’Activitats Arqueológiques, que va proposar al Servei de Protecció del Patrimoni Monumental de l’Ajuntament de Barcelona de catalagora els edifici, amb financiació de la empresa gestora VOSA (Vila Olímpica, S.A.). L’Estudi Històrico-Arquitectònic del sector Avinguda Icària-Passeig Carles I, va ser realitzada per Manuel Arranz, Reinald González, Teresa Navas, Marta Puchal i Francesc Caballé, i complementada per un informe sobre la vida qotidiana dels seus habitants realitzat per Concha Doncel.
  • Sempre vam ser fronterissos“, un post de 2014 sobre Vila Olímpica a Perifèries urbanes.

Aquesta entrada també és disponible en: English, Italian, Spanish