Les barraques de Poblenou

Isabella, gitana romena di Poblenou. Foto: Núria Sánchez Armengol

Desallotjat l’últim campament gitano de Poblenou” va annunciar la premsa municipal el 6 d’octubre de 2010. Al mirar-ho millor, la notícia és que no hi ha hagut cap desallotjament, ja que al campament hi vivien massa nens com per a fer-los fora. Quan la premsa treu el tema dels gitanos (rumanesos, portuguesos, gallegs…) assentats a Poblenou, barri industrial de Barcelona ara en transformació, sempre és per annunciar que els campaments estàn a punt de desapareixer per sempre, com si no fossin més que un residu folklòric d’un temps ja passat. Semblava que fossin “els últims campaments” també els que van desallotjar-se al carrer Agricultura al 2004, o a la fàbrica Oliva Artés al 2003. Per a parlar dels campaments gitanos, es fa servir la paraula “barraques”, densa de significats històrics: la lluita contra el barraquisme va ser una de les conquestes del moviment veïnal als anys 60 i 70. Per això, les notícies sobre els campaments gitanos al costat dels gratacels del nou “districte tecnològic 22@”, més que a una renaixença del barraquisme, ens fan pensar a una renaixença de l’ús del barraquisme, per a justificar la simplificació dels conflictes i contrastos que sorgeixen arrel d’un procès tan ample com la requalificació urbanística de l’antic barri industrial de Poblenou, i de la ciutat en general. Si els gitanos i les seves “barraques” són el passat, i els gratacels el futur, es pot presentar cada desallotjament com a un acte degut a la història. Les polítiques socials, aquestes sí que són residus del passat.

Articles de 2003 sobre els campaments gitanos a Poblenou.

Ubicació dels tres nuclis gitanos més nombrosos de Poblenou entre 2000 i 2003. Una de les comunitats desallotjades al 2003 va moure’s durant un any entre un camp i l’altre, entre Poblenou i Sant Andreu. Da Poblenou, avui (2006)

Imatges del campament de gitanos gallecs al carrer Fluvià. Foto Eduardo Soteras, 2006.