Han mort perqué eren pobres

Al matí del 14 de Juny de 2017, un incendi va destruir un bloc de pisos protegits de 24 plantes al barri de North Kensington, centre de Londres. Almenys 72 persones van morir. Va ser clar de seguida que es tractava de molt més que un tràgic accident, quan van començar a circular notícies sobre la falta de mesures de seguretat anti-incendi a l’edifici, on la administració havia estalviat centenars de mil.lers de lliures utilitzant aïllants més econòmics i una cobertura exterior perquè l’edifici semblés més bonic als ulls dels rics veïns dels voltants. Aquest recobriment va crear una cavitat que va alimentar l’incendi de forma descontrolada. Es va saber també que els habitants havien intentat donar veus poc abans de l’incendi, per qué els propietaris i l’Ajuntament milloressin les condicions de seguretat de l’edifici, però no ho havien aconseguit.

La Grenfell Tower avui és un simbol de la crisi de l’habitatge i de les desigualtats urbanes a ciutats com Londres, del despreci estètic cap als pobres (les seves veus són silenciades i les seves aparences amagades rera de capes aïllants) i de qui té la posibilitat d’assegurar-se un habitatge segur (és a dir, de la distribució de la propietat i dels títols). Molts, per exemple, va assenyalar que l’incendi es va verificar en un dels districtes més rics del país, Kensington, que amb la propera Chelsea té també un percentatge d’edificis buits entre els més alts de tot el Regne Unit.  molts dels quals explotats com a font d’inversió per part de mega-rics globals.

Just després de l’incendi, el líder de la oposició Jeremy Corbyn va fer una declaració sorprenent i controvertida. Va dir que l’estat hauria d’expropiar els blocs buits per a reallotjar als supervivents. La idea va ser immediatament descartada com tot el que amenaça directament a la propietat immobiliaria. En realitat, però en el Regne Unit ja hi ha precedents de mesures d’aquest tipus, la expropiació de pisos buits en temps de crisi d’habitatge. Després del segon conflicte mondial, tant el govern de Churchill com la majoria absoluta de Atlee van considerar adequat saltar-se la normativa que protegeix la propietat privada per a reutilitzar pisos buits per a allotjar als pobres urbans. Churchill i Atlee van ser obligats a fer-ho per la pressió del moviment d’ocupació, molt fort després de la guerra.

A part dels coneguts Vigilantes a Brighton, pocs recorden les 40,000 families que van ocupar espontàniament les bases militars buides a l’estiu de 1946, o el Great Sunday Squat del Partit Comunista, que va portar a milers de persones a obrir pisos de luxe a Kensington, al setembre del mateix any. Ambdues accions van posar molta pressió en el govern, per què concedís immediatament algunes respostes materials a la crisi (per exemple assegurar els subministraments o trobar allotjaments alternatius), i perquè s’interessés de la problemàtica de l’habitatge entre els pobres. En fi, aquestes polítiques d’irrupció amb la força van aconseguir que unes veus i aparences fins llavors silenciades i amagades fossin vistes i escoltades al paisatge polític de la Londres de la postguerra.

Són petites victóries que demostren que, contra la financiarització del mercat de l’habitatge a ciutats com Londres – on la propietat és tractada com a una inversió, i els propietaris protegits d’irrupcions encara que no utilitzin els seus habitatges – aquestes normes van ser incomplertes en el passat, en temps de crisi i d’acció directa. Revisitar aquests exemples histórics ens mostra que avui podriem proposar una política popular d’ocupacions d’habitatges buides, ja que en el passat va ser possible – i per lo tant encara seria possible – pensar la propietat d’una altra manera.

Sam BURGUM, Distribucions del sensible: de la Grenfell Tower al frent de l’habitatge, PDF de la presentació a a trobada annual 2018 del Squatting in Europe Kollektiv, a Catània

  • L’autor d’aquest post, Samuel BURGUM, és un Leverhulme Research Fellow per la Universidad de Sheffield (UK) i treballa amb activistes de Londres sobre squatting, trespass i acció directa sobre habitatge. Els seu blog: squattinglondon.wordpress.com / Twitter: @sjburgum
  • Una entrevista al músic i escritor Akala i al veí Joe Delaney, que diuen que la gent de la Grenfell va morir i va perdre la seva casa perque eren pobres. Channel 4 news a Youtube.
  • “L’incendi de Grenfell Tower s’ha de llegir dins del context d’esdeveniments similars com les inundacions posteriors al huracà Katrina a New Orleans, o la crisi hídrica a Flint, Michigan, o d’altres desastres globals com la explosió d’un gasoducte a 2011 que va matar desenes de persones a un barri informal de Nairobi, o l’esfondrament del Rana Plaza a Dhaka, Bangladesh al 2013. Aquests desastres són versions destil.lades de les innumerables formes de violència estructural quotidiana, i revelen les desigualtats mortals en l’accès a la seguretat que caracteritzen la vida urbana contemporània”. David Madden, “Deadly cityscapes of power“, Sociological Review, 19/6/2017.
  • Aquestes posicions contrasten durament amb una tesi com la d’Andrew O’Hagen, que en un llarg article al London Review of Books argumenta que no hi ha culpables de l’incendi, sinó només una sèrie d’esdeveniments desafortunats. El text va ser traduït en italià per Il Post, aquí.
  • Uns marxistes bojos volien donar cases als sobrevivents de Grenfell, peró per sort vivim en una justa societat capitalista“, entrevistes a The Indipendent, 22 juny 2017.
  • Sobre la relació entre incendis i gentrificació, es vegi l’aclarador texte dels Wallace sobre el Bronx, que explica en detall com la degradació del barri va ser impulsada a través del planned shrinkage, retallades planificades: reduïnt a la meitat les  estacions de bombers del districte, els focs van devastar la zona empenyent als habitants a acceptar i fins i tot demanar les inversions privades que van portar el Bronx a la gentrificació extrema. Deborah & Roderick WALLACE (2001) A Plague on Your Houses: How New York Was Burned Down and National Public Health Crumbled, Verso. Aquí un altre texte del mateix autor sobre el tema.
  • Moltes de les famílies afectades en Grenfell Tower eren marroquís. Una, en particular, venia de la ciutat de Larache, al Nord, sobre la qual vam escriure aquest post de 2011. Llocs i fets són lligats entre ells de formes que molt sovint s’escapen al nostre enteniment.

 

 

Aquesta entrada també és disponible en: English, Italian, Spanish