La història de Barcelona pot explicar-se a través de les seves transformacions: dels seus Plans d’Ordenació, dels seus projectes i obres, en fi, a partir dels canvis que s’hi produeixen. Però també es pot explicar a partir del que es queda: des dels elements que sobreviuen, que subsisteixen al mig de la voràgine originada a les lliutes pel territori. Alguns elements – siguin parcs, places, edificis, cantonades – com deien els sociòlegs urbans clàssics, mantenen una identitat, unes relacions i un significat popular enorme. És el cas de la Flor de Maig, seu emblemàtica d’una de les grans cooperatives obreres del segle XIX i XX, que vehicula la memòria del Poblenou: no una memòria qualsevol, sinó la memòria d’una resistència. A partir de 2012, alguns veïns i veïnes del barri han recuperat el seu emplaçament per a convertir-ho en un espai de denúncia davant a la definició de Barcelona com a ciutat neoliberal o, com diu la seva web, per a “donar resposta a les necessitats, als reptes i als desitjos no satisfets a la societat capitalista actual”. Ho cosenguirán?
La historia de Barcelona puede contarse a través de sus transformaciones urbanísticas: de sus Planes de Ordenación, de sus proyectos y obras, en definitiva, de los cambios que se han producido en ellas. Pero también se puede contar a partir de lo que permanece: de aquellos elementos que sobreviven, que subsisten en medio de la vorágine originada en las luchas por el territorio. Algunos elementos – sean parques, plazas, edificios, esquinas – como decían los sociólogos urbanos clásicos, mantienen una identidad, unas relaciones y un significado popular enorme. Es el caso de la Flor de Maig, emblemática sede de una de las grandes cooperativas obreras del siglo XIX y XX, que vehicula la memoria del Poblenou: no una memoria cualquiera, sino la memoria de una resistencia. Desde 2012, algunos vecinos y vecinas del barrio han recuperado sus instalaciones para convertirlas en un espacio de denuncia frente a la definición de Barcelona como ciudad neoliberal o, como dice su web, para “dar respuesta a las necesidades, a los retos y los deseos no satisfechos en la sociedad capitalista actual”. ¿Lo lograrán?
«Al barri van ajuntar-se immigrants de diferents llocs, marroquíns i espanyols. […] D’aquesta part de Tetuán s’hauria d’escriure no històricament, sinó parlant… de novel·la«. Mohamed Anakar, antic veí del barri Málaga.
Justament en els anys en què, a Europa, triumfava l’urbanisme modern d’Haussmann i Cerdà, el sultanat del Marroc sucumbia a la pressió militar i econòmica de les potències colonials francesa i espanyola. Les ciutats colonials hispano-marroquines van creixer com a ciutats d’expansió il·imitada, i al marge de la medina i de l’Eixample van desenvolupar-se barris populars en que les classes baixes espanyoles i marroquines van superar les barreres culturals i llingüístiques desdibuixant un ball popular davant la modernitat. Amb el video El barrio Málaga [link], i la exposició Tetuán desafíos de la modernidad [link] (recentment inaugurada a Casablanca), l’equip interdisciplinari de l’arquitecte Alejandro MUCHADA proposa una mirada postcolonial sobre la ciutat hispano-marroquina observada des de les seves perifèries: on les classes populars van conviure i crear la seva pròpia ciutat, fora de la planificació i en un magma de desbordaments.
«En el barrio se reunieron inmigrantes de distintas partes, marroquíes y españoles. […] De esta parte de Tetuán tendría que escribirse no históricamente, sino hablando… de novela«. Mohamed Anakar, antiguo vecino del barrio Málaga.
Justo en los años en qué en Europa, triunfaba el urbanismo moderno de Haussmann y Cerdà, el sultanado de Marruecos sucumbía a la presión militar y comercial de las potencias coloniales francesa y española. Las ciudades coloniales hispano-marroquíes crecieron como ciudades en expansión ilimitada, y al márgen de la medina y del Ensanche se desarrollaron barrios populares en qué las clases humildes españoles y marroquíes superaron barreras culturales y lingüísticas dibujando un baile popular frente a la modernidad. Con el vídeo El barrio Málaga [link], y la exposición Tetuán desafíos de la modernidad [link] (recientemente inaugurada en Casablanca) el equipo interdisciplinar del arquitecto Alejandro MUCHADA propone una mirada postcolonial sobre la ciudad hispano-marroquí observada desde sus periferias: donde las clases populares convivieron y crearon su propia ciudad, fuera de la planificación y en un magma de desbordamientos.
El discurso de la grande Manuela Trasobares [más de ella] durante la visita de Joseph Ratzinger en Barcelona, el 7 de noviembre de 2010, en un vídeo de nuestro amigo Jordi Secall: la «mama» nos da la línea sobre la iglesia, el estado, la historia… recordándonos de cuando, en Barcelona, todo esto lo teníamos mucho más claro. [versión original en el blog de jordi secall:: versión reducida en youtube, subitulada en CASTELLANO, INGLÉS, ITALIANO!]…
Squatting in Europe és una xarxa de investigació sobre el moviment d'okupació a Europa. Les procedències dels membres són variades: Brigthon, Madrid, Barcelona, Berlin, Copenhaguen, Rotterdam, Roma, Catania, Nueva York, Vermont, Amsterdam, Paris..., així com les posicions dels investigadors: des de les universitats, des de l'activisme, als dos costats, i per suposat mòvils. Des d'aquesta diversitat es comparteix un compromís i proximitat amb les diferents expressions del moviment d'okupació, una pràctica de diàleg i reflexió amb els protagonistes d'aquests espais, i un esforç per la publicació en formats lliures. La xarxa es reuneix cada vegada a una ciutat diferent, a espais okupats: amb la intenció d'obrir els debats a les aportacions de gent que habita i utilitza els espais. Des de l'any 2009 hi va haver trobades a Madrid, Milà, Londres, Berlín, Amsterdam: la última (desembre 2011) va ser a Copenhaguen, entre la Bolsjefabrikken i la Youth House. Els resultats d'aquest treball en xarxa i trobades periòdiques és naturalment l'enriquiment dels treballs amb el debat i l'experiència dels llocs visitats, i la producció de material en conjunt des de perspectives multisituades.
Squatting in Europe (SQEK) es una red de investigación sobre el movimiento de okupación en Europa. Las procedencias de sus miembros son variadas (Brigthon, Madrid, Barcelona, Berlin, Copenhaguen, Rotterdam, Roma, Catania, Nueva York, Vermont, Amsterdam, Paris...) y sus posiciones también (desde la universidades, desde el activismo, en ambas zonas); y por supuesto, móbiles. Desde esta diversidad se comparte un compromiso y cercanía con las diferentes expresiones del movimiento de okupación, una práctica de diálogo y reflexión con los protagonistas de estos espacios y un esfuerzo en la publicación en formatos libres. Cada vez que la red se reune en una ciudad se hace en espacios okupados con la intención de abrir los debates a las aportaciones de la gente que habita y usa los espacios. Desde el año 2009 hubo encuentros en Madrid, Milán, Londres, Berlín, Amsterdam; el último (diciembre del 2011) fue en Copenhaguen, entre la Bolsjefabrikken y la Youth House. Este trabajo en red y los encuentros periódicos permiten el enriquecimiento de los trabajos de investigación con el debate y la experiencia de los lugares visitados, hacia la producción de materiales conjuntos desde perspectivas multisituadas.
"Deixar que la meva filla es quedés a dormir a plaça Tahrir, òbviament, va ser una decisió revolucionària. Aquest és l'efecte que va tenir la revolució sobre la nostra manera de pensar i gestionar les coses". Hanan Sadek, 52 anys, treballa a una companyía petrolífera
"No m'oblidaré mai d'aquell soldat. No em mirava, intentava evitar creuar-me la mirada: i estava plorant. De sobte, van escomençar a disparar tots a la vegada" Sanaa Seif, 17 anys, estudiant de secundària
"Estavem vivint amb els ulls tancats: no veiem les coses que teniem davant dels nostres ulls" Mona Hussein, 50 anys, mestressa de casa
Cada setmana, l'equip indepenent de Leil-Zahra MORTADA puja a "Words of Women from the Egyptian Revolution" (aquì amb subtìtols) un petit vídeo d'una de les mil·lers d'històries de dones de la revolució egipcia. Per què no s'expliqui aquesta revolució com sempre fa la història dominant (history): com a aventures virils d'herois i màrtirs. Herstory és la història escrita per les dones, la que fins i tot els fanàtics de la revolució intenten obviar. Que hi hagi dones àrabs rebels és una contradicció massa gran per la versió dominant de la història. Copyright © 2021 | Plantilla WordPress por MH Themes