No hi ha perifèrias a Managua, Nicaragua, porque no hi ha centre. Per tota la extensió de la ciutat, els asentaments espontanis (“favelas”) i les colònies (“gated towns”) viuen al costat els uns dels altres: protegits els uns per les seves pandilles, els altres pels guàrdies privats. El govern no fa cap intent per enmascarar la misèria dels ciutadans més pobres: perquè Nicaragua viu de vendre la seva pobresa, per captar els diners de la cooperació internacional, que en gran majoria queda en mans de les élites.
Moltes de les ONGs que treballen avui en la enorme cantitat de projectes de “desenvolupament integral” o d'”empoderament comunitari” als barris més pobres de Managua, són hereves de les organitzacions “internacionalistes” que als anys vuitanta van lluitar per a defensar militarment la Revolució Sandinista contra la “guerra bruta” finançada pels Estats Units. Ara els financen els mateixos goberns – europeus i nordamericans – que van contribuir al fracàs d’aquell històric “projecte integral de desenvolupament comunitari dirigit localment”. Els goberns utilitzen les ONGs per obrir pas al comerç internacional, i com a pal·liatiu per a reduir l’impacte dels “adjustaments estructurals” neoliberals. Aquest sistema pervers es reflexa a nivel micro en les relacions humanes entre cooperants i beneficiaris dels projectes de desenvolupament: tal com s’explica a “La cooperación internacional en Nicaragua. Problemas y aspectos socioantropológicos”, Stefano Portelli, 2001. La recerca es basa sobre un treball de camp al barri Memorial Sandino de Managua.
- Veure també: María Dolores Álvarez (2000) “La ciudad ausente, políticas urbanas y espacios de socialización. Managua: paradojas de una ciudad” [ENLLAÇ]
- Gioconda Belli (1991) “¿Qué sos, Nicaragua, para dolerme tanto?”, poema [ENLLAÇ]
- FOTOS DE MANAGUA: Barri San Judas [1][2][3] – Asentamiento Memorial Sandino [1][2][3][4]