Els fantasmes de San Berillo
Ciutats diferents es succeeixen sobre el mateix sòl i sota el mateix nom, escriu Calvino, naixen i moren sense haver-se conegut mai, sense poder comunicar entre elles. De vegades els noms dels habitants segueixen iguals, així com l’accent de les seves veus i fins i tot els trets de les seves cares. Però els déus que habitaven sota els noms i sobre els sòls van marxar sense dir res, i al seu lloc es van instal·lar déus estranys. És inútil demanar-se si aquests déus són millors o pitjors que els antics: crec que no hi ha cap relació entre elles… Us assenyalem un altre documental italià: Els fantasmes de San Berillo (2013), d’Edoardo Morabito i Irma Vecchio, guanyador del Torino Film Festival. La demolició d’aquest antic barri del centre de Catània (Sicília), al 1958, va ser l’esponjament més gran de tota la posguerra a Itàlia, i va ser vinculat (com tot) amb la Società Generale Immobiliare, de propietat del Vaticà: 30.000 persones van deportar-se cap a la perifèria. Va ser el mateix any en que van prohibir-se els postríbuls: les prostitutes van acabar treballant en la clandestinitat, i el que va quedar de San Berillo va convertir-se en un dels més grans red light districts del Mediterrani. Així la història del barri va seguir durant mig segle més, fins que en 2001 una nova operació policial va tornar a fer fora a prostitutes i transvestits de les seves cases i carrers. Avui molts terrenys encara estan buits, altres ocupats per noves faveles (com es veu en aquest vídeo de 2012). El documental alterna visualment el present i el passat del barri, acompanyant les imatges amb les fascinants paraules de la escriptora Goliarda Sapienza, nascuda a San Berillo el 1924.