Sempre vam ser fronterissos: el barri d’Icària, abans de ser Vila Olímpica

Donde ahora está el Port Olímpic, en febrero de 1986.

“Quan se’ns antojaba, allí un tocava l’acordión, l’altre tocava… sinò, pues, la ràdio, o sinò lo que fos, i hi havia un senyor que tenía un bar que es deia La Glòria tocava molt bé el violí, molt molt… I el senyor agafava i era feliç, el senyor Antoniu el desengrassava el violí, i el tenies sentat allí tocant el violí i els altres ballant” (p.42)

Cóm eren els barris populars de Barcelona als anys Vuitanta? Els que no vam tenir la sort de conèixer la Barcelona pre-Olímpica tenim poques ocasions per a captar alguna cosa d’aquesta vida abans del turisme, d’aquesta glòria abans de la fama. Portavem anys buscant aquest document, que finalment va trobar la nostra companya Gabriela Navas Perrone, res menys que a l’Institut Arqueològic de Barcelona (sic!): l’estudi “Història i vida quotidiana, el barri d’Icària, futura Vila Olímpica”, treball juvenil de la antropòloga Concha DONCEL, que a 1988 per encàrrec de Vila Olímpica 92 S.A. va entrevistar als habitants del barri d’Icària, testimoniant la existència d’un paisatge entranyable i familiar en aquella zona amenaçada d’enderroc ja des del temps del Pla de la Ribera. Per a la versió oficial de la història, en aquell troç de litoral estratègicament situat entre el centre de la ciutat i Poblenou, “no hi havia res”, a part d’algunes fàbriques en desús; quan “el no-res” es precisament el que hi ha ara, que la vida va desaparèixer per a deixar espai al ciment i a l’oci planificat. “Va canviar quan van començar a treure les barraques [del Somorrostro]. La gent que ens vam quedar ens vam retreure una mica més, et fa por sortir al carrer perquè no hi ha tant d’ambient, també hi pot fer que la gent es va comprar la tele, o pel que sigui la gent es va quedar més a casa seva” (p.43).

Aquesta entrada també és disponible en: English, Italian, Spanish