Polítiques d’un urbicidi: autoconstrucció, destrucció i resistència a Lisboa

Lisboa és una de les poques ciutats europees on encara hi ha grans extensions de cases autoconstruïdes: bairros de barracas, constantment objecte de planificació destructiva per part de les administracions i fons immobiliaris. El barri de Santa Filomena va sorgir de la ocupació de terres rurals prop de la via del tren que conecta la ciutat amb Sintra, i va poblar-se a partir dels 70 per migrants, molts de Cabo Verde i “retornats”, portoguesos de les colònies.

Un cens de 1993 va contar gairebé 2000 persones en més de 500 cases, algunes de factura notable; si moltes cases van construir-se inicialment en cartrò o fusta, la majoria eren de mahons. A partir de llavors, es calcula que la població del assentament hagi arribat a més de 2500 persones; però quan al 2007 un fons inmobiliari (lligat a Millenium BCP, el major grup bancari de Portugal) va comprar el terreny, només els habitants censats al 1993 van ser inclosos al Programa Especial de Realojamento, amb el qual el gobern pretenia buidar la zona. El “desenvolupament” de l’àrea, que va beneficiar als inversors privats i qua va veure el mateix gobern involucrat en la compra de terrenys, preveu la expoliació sistemàtica del territori com a instrument per a una posterior revalorització. Als que no van entrar en aquest cens, encara que visquessin a la zona, se li van treure les cases sense cap compensació. Giacomo Pozzi, de la universitat Bicocca de Milà, va observar com els habitants de les anomenades “barraques” van organitzar la seva resistència: en un primer moment en forma estructurada, a travès del col·lectiu (després associació) Habita, en defensa del dret a l’habitatge; més endavant alguns van escollir vies més informals de protesta, en alguns casos en petits grups o en forma individual, a través dels que Giacomo Pozzi anomena “actes de trasgressió”.

unnamedLes institucions nacionals i locals van aconseguir, utilitzant diferents estratègies, desarticular les diferents formes de lluita i oposició al programa. Així que avui el barri de Santa Filomena ja no existeix. Però últimament alguns òrgans internacionals van denunciar la violència d’aquestes formes de destrucció i desposessió, portant la atenció de nou sobre les pràctiques de l’habitatge com a centrals en la producció centrals de la dignitat col·lectiva.

Més sobre turisme i el seus efectes a Lisboa:

  • Terramotourism, documental sobre Lisboa de Left Hand Rotation.
  • Dani Malet Calvo, “Lisboa, genealogía de un colapso turístico“, blog Seres Urbanos de El País.
  • Dani Malet Calvo, Jordi Nofre, Miguel Geraldes (2016), “The Erasmus Corner: place-making of a sanitised nightlife spot in the Bairro Alto” [PDF]
  • Dani Malet Calvo, Jordi Nofre, Adan Cassan, Sylwia Wodzinska (2016), “Club Carib: a geo-ethnography of seduction in a Lisbon dancing bar” [PDF]

Un post anterior sobre Lisboa a Perifèries Urbanes: Dues ciutats a la mateixa Lisboa, 2013

Aquesta entrada també és disponible en: English, Italian, Spanish