En la visió del
geògraf anarquista Elisée Reclús (1830-1905), les periferies de les grans ciutats no eren els llocs d'exclusió en que viuen els que no poden permetre's de viure al centre. Al revès,
els marges, els suburbis, eren per a ell els espais ideals per a crear formes de vida més properes a la natura, sense perdre la relació amb l'ebullici urbà (Reclús havia participat a la Comuna de Parìs), però sense patir per la densitat extrema i malaltisa de la metròpoli.
Reclús va passar la última mitat de la seva vida adulta als suburbis, reivindicant les últimes franges urbanes com als llocs que trenquen la dicotomia entre natura i ciutat - un dels problemes als quals van dedicar la seva atenció els geògrafs i urbanistes de la seva època, especialment els ecologistes i anarquistes (Patrick Geddes, Lewis Mumford i, a Catalunya, Cebrià de Montoliu).
[/caption]
Fa dècades ja que, a Barcelona, barris sencers s'enderroquen envoltats pel silenci mediàtic. Si en alguns moments aquestes actuacions "van ser noticia", aviat l'oblit torna a recobrir el seu record. Un cas recent és el del barri de Can Tunis, demolit a l'estiu de 2004 en el silenci més absolut; ja al 1993 les cases barates d'Eduard Aunós, a la mateixa Zona Franca, van caure sense que ningù se n'adonés: els mitjans de comunicaciò estaven ocupats en celebrar l'èxit de les Olimpiades, com més endavant faran amb el Fòrum 2004. Un grup d'ex habitants d'Eduard Aunós va recuperar aquest antic telediari: ens recorda d'un conflicte oblidat, sorprendentment semblant a la batalla actual sobre l'enderroc d'un altre grup de cases barates, el de Bon Pastor. Algun dia, aquest també serà oblidat.