Desallotjaments i ciutadania a Casablanca

La darrera setmana de setembre una onada de desallotjament va caure sobre el barri industrial de Ain Sbaa, perifèria nord de Casablanca, Marroc. Un enorme operatiu policial va desnonar més de 1,300 cases autoconstruides al barri de Douar Wasti, assentat a la zona des dels anys Trenta. Els gairebé 5,000 habitants havien negociat durant sis mesos, però no esperaven que els fessin fora a tots de cop, amb francotiradors des dels edificis dels voltants, i amb res més que la promesa d’accedir, algun dia, a uns terrenys a 30 km de distància, en la zona rural de Hay Hajjaj. Amb la importància que té el concepte de hadaría, urbanitat, per als residents de les ciutats del Marroc, el risc de tornar al camp, a una zona rural, representa una ofensa ulterior que s’afegeix a la violència del desallotjament.

Els expulsats de Douar Wasti, junts amb altres veïns i veïnes d’Ain Sbaa amenaçats de desnonament, van intentar organitzar una marxa col.lectiva de protesta cap a la frontera de Ceuta, on volien demanar simbolicament l’asil polític. La preocupació dels mitjans  espanyols va obtindre ràpidament una resposta per part de la policia marroquí, que va bloquejar la marxa. Després, el cap de setmana següent, a les mateixes circumstàncies, es va desallotjar un altre barri de la mateixa zona: Douar Hsibo. De nou, 1,200 families es van quedar sense sostre i es van acampar al voltant de les runes, plens de ràbia i decepció cap al tracte que els van reservar les autoritats. Si a aixó li afegim la mort d’una jove de Tetouan per part de la Marina Reial, mentres intentava arribar a les costes espanyoles, i també la revolta del Riff, entenem la tensió que està sacudint el regne nord-africà.

En aquest video, que conté entrevistes i imatges inèdites, es veu que les paraules de les i els desallotjatxs mostren que l’enderroc de la casa implica el qüestionament de l’estat de dret i de la nacionalitat. Un dels eslògans que gritaven era Acch3ab yurid isqat ljensia, és a dir el poble vol renunciar a la ciutadania. Aquest és també el sentit de la marxa cap a Ceuta. L’estat, que es legitima a través de metàfores domèstiques, que es refereixen a la casa i la família, és qüestionat profundament quan traeix la seva tasca de protegir els habitatges dels ciutadans. Toca la casa, i tocaras la afiliació amb l’estat, amb el govern, amb el dret i la llei. El poble està aquí – criden – i el rei, on està?