Foto: Obres de construcció de la Sagrera, Gener de 2021. Font: Iván Ramírez
Iván Ramírez Osorio
Universitat de Barcelona
Els processos infraestructurals, sovint ignorats i associats a discursos desenvolupistes, solen fer-se evidents en el seu fracàs, en les seves fallides a l’hora d’aconseguir les seves promeses, a l’hora d’omplir les expectatives que, en les seves facetes embrionàries, professen, exposen i delimiten (Gupta, 2018). Aquesta lògica cenyeix tant a les petites infraestructures, com poden ser els centres d’atenció mèdica de barris o zones poc poblades o les escoles barrials urbanes i rurals, com a les grans infraestructures com ara les estacions d’autobusos i de trens, els aeroports, les grans fàbriques de producció o les enormes autopistes construïdes per a la mobilitat automotriu.
Els processos infraestructurals posseeixen la seva pròpia temporalitat, transgredeixen els temps de govern, els temps del mercat i s’estableixen com un pont entre diverses temporalitats. Així, parlar de temps infraestructural és parlar d’un temps que s’associa a la planeació, l’ascens i la caiguda dels processos infraestructurals (Appel, 2018). La infraestructura s’estén mitjançant tentacles i associacions que superen la seva materialitat física, que li permeten exercir, alhora, de sistema i d’ens sistematitzat, que configura maneres d’habitar les ciutats i els pobles que s’associen a aquesta materialitat (Larkin, 2013). Parlo llavors de la infraestructura com una entitat que s’entén en associació a discursos polítics, a ideals poètics i a formes de co-construcció de la ciutat que es transformen i es mouen de manera constant. Quan els ideals i discursos es transformen en promeses no complertes i la infraestructura, generalment ignorada, es fa evident en el seu fracàs, en la seva incapacitat de donar forma material al que s’ha dit, al somiat, el viscut i l’imaginat.
El cas de l’Estació de Trens d’Alta Velocitat del barri de la Sagrera, a la ciutat de Barcelona, és un clar exemple del fracàs de la infraestructura, del temps infraestructural i de les promeses que s’han anat transformant i mutant al llarg dels més de 30 anys de gestació del projecte de construcció de l’Estació. En primer lloc, es parla de fracàs perquè L’Estació no acaba d’arribar, perquè els problemes que prometia solucionar han estat sortejats, pel barri i les persones que l’habiten, de maneres diferents, mitjançant una altra sèrie de processos associatius. Es parla de fracàs per la interconnexió caòtica que es presenta entre les entitats de govern de la ciutat, del govern autònom i per la seva feta fallida relació amb l’Estat Espanyol, per l’absència de respostes clares i per l’esvaïment en l’aire de tots els discursos de progrés, creixement i benestar que sòlidament es van gestar durant l’auge del esperit olímpic a la ciutat de Barcelona. Es parla d’un temps infraestructural, en segon lloc, perquè en els fracassos de l’Estació de la Sagrera s’ha fet evident l’efímer dels projectes polítics que disputen constantment per apropiar-se de l’èxit i el mèrit de la construcció de la gran estació. S’ha fet evident que el temps de construcció de la infraestructura i el seu manteniment és de caràcter relacional (relacionat amb una àmplia multiplicitat d’entitats) en veure com s’han modificat els discurs en relació amb el projecte després de la crisi econòmica i la crisi d’habitatge que es va viure a Catalunya en les primeres dècades del segle XXI. Finalment, en tercer lloc, es parla de les promeses de la infraestructura perquè aquestes es generen i es destrueixen constantment en relació amb el procés de construcció que mai acaba i que transforma les il·lusions en frustracions, que transforma les ànsies de co-habitar amb L’Estació en un procés constant de reclamació i de resignació, un constant redescobriment del fracàs i l’eterna gestació de nous somnis i petites il·lusions. En moltes situacions, els qui esperen la finalització de la construcció, pensen que, com Vladimir i Estragó personatges de la reconeguda obra de Samuel Beckett, Esperant a Godot, es troben en un procés d’espera que no té sentit des de la seva concepció, que no presenta un panorama esperançador i que, a dolor d’aquestes persones, sembla, cada dia que passa, corroeix capacitat de viure i d’existir en el barri i de donar-li un sentit al món que els envolta i a les coses que desitgen i esperen. Així, com Vladimir i Estragó, s’alça davant les persones que co-habiten el procés de construcció de l’estació una falsa disjuntiva: esperar o morir.
Iván Ramírez Osorio
*Escrit producte d’una recerca etnogràfica realitzada en el barri de La Sagrera per a optar pel títol de Màster en antropologia i etnografia a la Universitat de Barcelona.
Bibliografia
Appel, H. (2018). Infrastructural Time. En N. Anand, H. Appel, & A. Gupta (Edits.), The promise of Infrastructure (págs. 41-61). Duke: Duke University Press.
Gupta, A. (2018). The Future in Ruins: Thoughts on the Temporality of Infrastructure. En N. Anand, H. Appel, & A. Gupta (Edits.), The Promise of Infrastructure (págs. 62-79). Duke: Duke Press University.
Larkin, B. (2013). The Politics and Poetics of Infrastructure. The Annual Review of Anthropology, 326-343.