Per un costat, la unitat central i principal que tot ho esclareix i domina; per l’altre, allò que no sospita ni tan sols la existència d’aquesta unitat, i es perd dins del laberint d’una recerca desordenada i sempre confinada a la perifèria (René Guenon).
El centre és el significat i la substància; la perifèria és la forma tangible que aquest assumeix. La ciutat és el camp on es despleguen els moviments alterns entre forma i substància: alguns centrípets, altres centrífugs, però tots centrifocals, és a dir orientats respecte a un centre. Viure a la perifèria és identificar-se amb la distància respecte a un suposat centre, projectar el propi baricentre fora d’un mateix. A la superfície de la terra, però, no hi ha cap centre: la esfera és el lloc geomètric de les perifèries, el seu veritable centre només és al seu interior; cada punt de la seva superfície és el centre del seu propi món. Reconèixer aquest centre subterrani significa rectificar la il·lusió del cercle, trencar la dicotomia entre centre i perifèries, la mirada arrogant que els suposats centres projecten sobre les “seves” perifèries – i la identificació dels que les habiten amb aquesta projecció. Els mercants del casc antic convencen els camperols i obrers a subordinar-se a ells: però així com la substància necessita d’unes formes per expressar-se, les megalòpoli més suponents no serien més que poblets, poc més que uns buits, si no estiguessin rodejats de borgate i banlieues fins a l’horitzó. Són aquestes les que dibuixen el veritable nom de la ciutat.