Hi ha vida a la llacuna

En la isla de Poveglia, por lo visto, hay fantasmas.

Venècia és una ciutat que normalment es considera acabada. El seu destí sembla tan inevitable – morir d’èxit, convertir-se en una pantomima per l’ús i consum dels turistes – que ni tan sols s’intenta imaginar un futur diferent. Al èxode implacable dels habitants, ara al seu mínim històric (menys de 60.000 locals viuen a Venècia) s’oposa el pès insostenible del turisme: al 2013 va haver-hi 30 millons de visitants, potser fins i tot 40 si es calcules les visites de només un dia. “És que vosaltres viviu del turisme”, et deien, i hom no sabía ben bé que contestar-li. Però, sense dubte, serà la crisi, serà que tota glòria es fugaç, serà l’agobi dels pocs residents que queden: però alguna cosa es mou a la llacuna. Estàn sorgint iniciatives de gestió cultural des d’abaix, tallers de ciutadania en espais alliberats (Laboratorio Occupato Morion, Sale Docks i Teatro Marinoni entre altres), i va haver-hi un eficaç moviment de protesta contra el pas dels grans creuers; la última iniciativa, la menys esperada, la més utòpica, és d’una associació que proposa comprar col·lectivament l’usufructe d’una illa! L’Associazione Poveglia va nèixer a principis d’abril per iniciativa de quinze ciutadans de la Giudecca, per a evitar que una multinacional hotelera s’apoderi d’aquest troç de llacuna que l’estat italià ha subhastat (suposadament per a pagar el debte públic). En menys d’un mes de vida l’èxit va ser tan gran que, a la hora de recollir diners, els 20.000 euros per a participar a la subhasta van aplegar-se en tres hores. Ara hi ha una plana web per a pagar la inscripció en línia, y si no es guanyés la subhasta, les quotes es retornarien gairebé integralment. Tot i que, com va escriure un participant a la increible iniciativa, espero que no me’ls torneu mai.