“El nostre paisatge va desaparèixer, i no hi ha cap descripció del que va passar. A ningú li importa, ara que han aconseguit els seus objectius”. Charles Meadows, afectat pels enderrocs a Roanoke, Virginia, entrevistat per Mindy Fullilove (2004:107).
Mindy THOMPSON FULLILOVE, psiquiatra i professora de Columbia University, li diu “xoc d’arrel” al trauma patit pels habitants de les més de 1600 comunitats afro-américanes que calcula s’hagin expulsat dels centres de les ciutats d’EEUU durant la època de l’urban renewal, és a dir a partir de 1949. Al seu llibre Root Shock: How Tearing Up City Neighborhoods Hurts America, and What We Can Do About It (2004, NY:Ballantine), utilitza la metàfora del trasplantament, que si es repeteix les plantes no ho superen, per descriure els múltiples efectes dels enderrocs, de la pèrdua del paisatge familiar, del desplaçament, sobre aquests barris que van formar-se a principis del segle XX amb la migració dels ex-esclaus del Sud cap a les ciutats. Per Fullilove, fins i tot la transició del plaer del jazz, nascut als guetos del centre, a la ràbia del rap de les noves perifèries, té a veure amb el xoc d’arrel: un tràuma pels desplaçats, però també per a tota la societat, que veu augmentar la desintegració, el ressentiment, la segregació ètnica i de classe.
p.14: “El xoc d’arrel, al nivel de l’individu, és un transtorn emocional profund que destruïx el model funcional del món que existia en la ment de la persona. El xoc d’arrel mina la confiança, fa augmentar l’ansietat de deixar que les persones estimades s’allunyin de la vista, desestabilitza les relacions, destruïx els recursos emocionals i econòmics, i augmenta els riscos de les malalties relacionades amb l’estrès, des de la depressió a l’infart. Els afectats pel xoc d’arrel són crònicament enfadats, i solen queixar-se constantment d’una manera molt típica, dient que el seu món els ha estat confiscat.
En el nivell de la comunitat local, que sigui el barri o qualsevol altra cosa, el xoc d’arrel trenca els vincles i dispersa la gent per tot arreu. Fins i tot si aconsegueixen reagrupar-se, no saben bé què fer els uns amb els altres. Els que estaven prop ara estan massa lluny, i els que estaven lluny ara estan massa prop. L’elegància del barri – cada persona en el seu racó social i geogràfic – és destruida, i fins i tot si el barri es reconstruïx exactament com era, no funcionarà més. La geografia restaurada no és suficient per a reparar els danys al mazeway, la trama del laberint”.
- Veure també l’article Mindy Fullilove (2001) “Root Shock: the consequences of African American Disposession”, Journal of Urban Health, bulletin of the New York Academy of Medicine, vol.78 n.1 [PDF][web] :: Ressenya de Stefano Portelli a GeocritiQ (castellà) [enllaç]
- Rootshock.org, pàgina web del Community Research Group de la New York State Psychiatric Institute i Columbia University :: Ressenya de Root Shock, per Eva-Maria Simms al Environmental & Architectural Phenomenology Newsletter.
- Alguns dels barris afro-americans en que Fullilove va desenvolupar la seva recerca: Commonwealth, Kendall i Gainsboro a Roanoke (Virginia), Hill District a Pittsburgh i Eastwick a Philadelphia (Pennsylvania), West End a Boston (Massachusetts), i la ciutat de Newark (New Jersey).