Resistir és vèncer: 10 anys en el Forat

El Forat de la Vergonya en Barcelona. Foto Girard Girbes, 2005.

Dissabte 5 de juliol, al Forat de la Vergonya a Barcelona: Festa de 10 anys de l’enderroc del mur! Reproduim el comunicat que convoca la celebració.

Ara es compleixen deu anys d’aquella nit memorable en la que, després de molts mesos aguantant la xulería dels capataços de l’ajuntament, l’acosament constant de la policia i la prepotència dels inversors immobiliaris, al final els vam tornar el cop. Quan algunes centenars de veïns i solidaris vam conseguir enderrocar el mur amb el qual l’alcalde Joan Clos havia ordenat enmurallar el Forat de la Vergonya, vam entendre que la revolta no és més que l’últim acte de racionalitat possible contra un ordre governamental instal·lat en la depredació d’alló comú.

Igual com ara succeeix a Can Vies, els assalariats de la calúmnia també se’ns van tirar a sobre llavors. Els mateixos que havien mirat discretament a l’altra banda, quan desenes d’ancians sense nom eren expulsats de les seves cases per anar a morir a qualsevol racó de la perifèria, de sobte van descubrir el gran complot anarco-massònic, la sulfurosa presència del Maligne, darrera de la ràbia d’un grapat de veïns. Van tornar a construir el mur, i nosaltres el vam tumbar altra vegada: fins a tres cops. Ens perseguien als carrers, ens amenaçaven els seus matons i ens detenien a les portes mateixes de les nostres cases. Fins i tot van arribar a propiciar un obscura imitació de centre social just al llímit del Forat, la tristament famosa Anarkopenya, instrument i font de beneficis per a la màfia político-policial que li va costar la vida a Patricia Heras i la presó a Alex, Juan i Rodrigo.

Resistir és vèncer. Foto: Jordi Secall.

Però no van poder amb nosaltres. Ho diem sense presunció. Són els fets. Des de llavors el Forat no va ser mai un espai normalitzat. De tant en tant unes cares extranyes apareixen pel barri, elaboren informes, fiscalitzen, fustiguen, desapareixen. La guerra sorda que mantenen s’allarga d’un any a l’altre, d’un equip municipal a l’altre, d’una policia a l’altra. Les campanyes de difamació segueixen, ara els hi toca als immigrants, demà no sabem a qui. Però, mentrestant, els nens segueixen jugant a la terra que van guanyar al formigó programat. Els ancians poden assentar-se en un dels espais amb més bancs públics de Barcelona, ciutat de les places dures. L’hort recorda als vianants que les verdures no creeixen al Mercadona. I hi ha un escenari on tothom que vol pot pujar. Coses senzilles, llògiques, transparents, que ens veiem obligats a defensar, una vegada rera l’altra, de la secta de canalles megalòmanes apoltronades a l’ajuntament. Aquí s’estavella la Marca Barcelona. Ho direm amb les paraules d’Esther, prostituta del barri Xino que vam trobar-nos fa poc a una mani antirepressiva: Resistir és vèncer”.

Cartell per a una festa del 17 d’octubre de 2006
  • “Sis anys sense vergonya “, número especial de la revista veïnal poliglota Masala de 2006 [PDF]
  • “El Forat: especulació i resistència veïnal a Barcelona”, ja mítica pel·licula documental de Falconetti Peña (2004) [a archive o a youtube]
  • Carta de denúncia de Arquitectura y Compromiso Social (2006) sobre participació real i participació falsa al Forat [PDF] :: Una entrada de Manuel Delgado sobre turisme polític a Barcelona, amb respecte d’una tesi sobre el Forat [enllaç al bloc]