On l’aigua dolça es barreja amb la salada: Santes Maries de la Mar
Seguim amb el tema de les festes populars: al maig, en un poble del midi francès, les Saintes-Maries-de-la-Mer (Camargue), té lloc una estranya festa en la qual els gitanos tenen un paper central. Paral·lela a les celebracions per les dues santes “oficials”, Santa Salomé i Santa Jacobé, gitans de tota França i d’altres parts d’Europa a la processó de Santa Sara, Sara Kali, o Sara la negra: oficialment tan sols la serventa de les altres dues, però que els gitanos han promogut per fer-la la seva patrona, i que porten fins al mar. És una festa inventada a finals del vuitcents per promoure el turisme i recuperar la regió de la depressió conseqüent a l’emigració massiva; però avui és un curiós festival “de disfresses”, en què sembla que tant gitanos com turistes i camarguaises hagin entrat de ple en el joc de les parts, sense vergonya ni complexos. Per tres dies, les luxuoses caravanes on els gitanos segellen al·liances i organitzen bodes acampen al costat dels carros folklòrics que els locals organitzen pels turistes. Tothom adopta per uns dies la identitat que els altres li atribueixen, conscients de la seva falsificació, només per jugar, per anar de festa, per cantar-ho i bailar-ho tot, sense cap interès per les tradicions o els estils musicals de procedència de cadascú. El flamenc es barreja amb les altres músiques, com els gitanos amb els paios, com les aigues dolces del Roine es barregen amb l’aigua salada del mar, i les aigues mortes de Camargue que es disolen en l’aigua viva del Mediterràni.
- Marc Bordigoni (2002-3), “Le ‘pèlerinage des gitans’, entre foi, tradition et tourisme” Ethnologie française, 2002/3, vol.32, pp. 489-501.
- Entre els convidats més fiels de la festa de Santa Sara hi ha el grup romanès Urs Karpats, aquí live a la festa de 2010, coneguts també com ursarii, és a dir domadors d’ossos
- Imperdible video sobre la festa i Santa Sara, amb la música d’Urs Karpaz: TSIGHINDIA SARA KALI :: o també, Kali Sara de Latcho Drom
- Sara Kali, és a dir Sara la negra, no es reconeguda com a Santa per cap confessió religiosa oficial; el fet de que la seva estatua porti roba és un signe distintiu de la religiositat popular – és la devoció mateixa del poble gità que la canonitza com a objecte de cult. De fet, la seva estatua porta una multitut de vestits un a sobre de l’altre, com a assenyalar la extrema devoció dels seus fiels. Hi ha qui connecta la seva figura a la deesa Kali induista, que sota la forma de Durga és sumergida en aigua en un ritual annual.
[audio: https://periferiesurbanes.org/wp-content/uploads/2013/01/6Rumba-gitana.mp3] Rumba gitana en Santes Maries de la Mer, grabat per l’etnomusicòleg Roberto Leydi al 1968
…