“La intifada del Besòs, 1990. De l’explotació a l’exclusió” – Manuel Delgado

Protesta dels veïns del Besòs reclamant més equipaments. FOTO: Arxiu AV Besòs / Desdelamina.net

Protesta dels veïns del Besòs reclamant més equipaments. Font: Arxiu AV Besòs / Desdelamina.net

I Jornades sobre Marges i Perifèries Urbanes

La revolta urbana més important que ha conegut Barcelona des de la guerra civil, va ser la d’octubre de 1990 esdevinguda en el barri del Besòs. Aquest conflicte va tenir a veure amb una situació en la qual hi havia un solar, el solar de la palmera, que es va reivindicar sota el paradigma d’un tipus de moviments més amplis que responen a la idea de “No al meu pati posterior” (NIMBY).

Va sorgir la iniciativa de la Generalitat d’aixecar en aquest espai uns edificis. Un espai que havia estat reivindicat des de feia temps per part dels veïns del Besós, un barri de blocs de finals dels anys 60. En aquest conflicte va tenir lloc la primera actuació d’ordre públic a aquest nivell del cos dels Mossos d’Esquadra. La violència policial va ser intensa, brutal en molts sentits.

Tant el Besòs com la Mina eren considerats barris perifèrics i suburbials que compartien la seva baixa qualitat urbanística, així com l’oblit del qual havien estat objecte per part de les administracions públiques. Tots dos ocupaven, i ocupen encara, una zona cobejada per al desenvolupament d’una nova regió. Això ocorre justament en el moment de finalització de les grans obres que haurien d’incorporar aquest canvi infraestructural en la qual seria la Barcelona Olímpica. Procés de la gradual connexió dels barris de la desembocadura del riu Besòs a la Barcelona Metropolitana amb la finalitat de permetre la seva expansió (Pla de la Ribera).

El projecte d’erradicació de La Mina i el trasllat dels seus veïns al Besòs implicava fondre i confondre un barri marginal amb un barri de “honrada gent treballadora”, integrats encara que fos de manera precària en l’ordre de la ciutat. En aquesta jerarquia material, però també simbòlica, el barri marginal estava en la instància més baixa, sempre a punt de precipitar-se en l’abisme expectant de la desorganització social. En referència a la proposta clàssica de Louis Chevalier (1958) entre “classes perilloses” i “classes laborioses”, diferents no sols per constituir fonts diferents de perillositat per a l’ordre dominant, sinó per la distància que entre elles s’estén com a gèneres de vida. Les classes perilloses se singularitzen per rebutjar tant els models de classe mitjana, com la disciplina de fàbrica que va acabar per assumir la classe obrera com a pròpia, fins i tot per a les seves desobediències. Per tant, la noció d’exclusió social és una espècie d’artefacte que serveix justament per a advertir a segons qui dels riscos en què pot incórrer en cas que no es deixi explotar.

Chevalier, L. (1969 [1958]). Classes laborieuses et classes dangereuses à Paris pendant la première moitié du XIXe siècle. París: Plon.

Delgado, M. (2016). “Luchas centrales en barrios periféricos: La ‘intifada del Besòs’, Sant Adrià del Besòs, octubre 1990”. En G. Aricó, J. Mansilla y L. Stanchieri (coord.) Barrios corsarios: memoria histórica, luchas urbanas y cambio social en los márgenes de la ciudad neoliberal. Barcelona: Pol·len, pp. 57-76

Per a saber més sobre la qüestió: https://observatoriconflicteurba.org/2015/10/27/a-25-anos-de-la-intifada-del-besos-o-la-apropiacion-simbolica-del-conflicto-urbano-en-el-margen-derecho-del-besos/

Besos al Besòs. Revolta urbana Sant Adrià del Besòs. Barcelona, 1990,

“La intifada del Besòs, 1990. De la explotación a la exclusión” – Manuel Delgado