Font: Joan Uribe.
I Jornades sobre Marges i Perifèries Urbanes
Entenem que per a les persones en situació de sensellar en context de carrer –és a dir, aquelles que no pernocten en cap habitatge ni equipament temporal- comunament anomenades “persones en carrer”; “en situació de carrer”, o “sense sostre”, la dicotomia entre els conceptes de “marge” i de “perifèria”, entesos com la frontera o el pas entre barri marginal i barri perifèric, en el context de la espacialización en termes de barri de les diferències clàssiques entre classes laborioses i classes perilloses (Chevalier) i, abans, entre proletariat i lumpenproletariado (Marx i Engels), no es compleix. I no es compleix en relació a una concreta circumstància: la especialització.
Efectivament, en aquest cas, la condició excloent del concepte d’exclusió, “va amb la persona”. Són, de fet, considerades, com a “persones marginals” o, dit d’una altra manera, la categoria no opera en elles com un vector d’especialització, sinó que es converteix en un element de la seva carrera moral. Elles “són” marge. Allí on es trobin. Suposen una cèl·lula de marginalitat inserida allà on es trobin, correspongui o no a una espacialitat o una altra, sense importar on es trobin: les persones en situació de sense llar són constitutives, en si mateixes, de “ser” marge.
Ara bé, el radicalment singular del cas que aquí ens ocupa en relació a la condició de les persones sense llar no és tant que no operi la distinció marge-perifèria, sinó que aquesta ha deixat, en algun punt, d’operar. És a dir, si bé la dimensió territorial, l’espacialitat, va poder tenir una importància primordial per a l’explicació de la seva caiguda al carrer com a tal, una vegada havent-se quedat sense llar, deixa llavors de jugar un rol fonamental en la seva identitat. No importa el lloc, les persones sense llar passen a ser marge en qualsevol racó de la ciutat.
No tenir domicili és doncs, per tant, no tenir identitat individual recognoscible; veure’s convertida en un cos rondaire que acaba esdevenint part del paisatge urbà de les grans ciutats. En perpètua transhumància, la seva “identitat urbana”, laboriosa i perillosa, no és res més que un pleonasme anònim i marginal a ulls de la ciutat total.