La muntanya oblidada: geopolítica quotidiana a Sarajevo

Quan encara hi havia terraces panoràmiques dalt del Trebeviç. Foto: Camilla de Maffei (2010)

Saps quan va ser la última vegada que vaig pujar al Trebević? Febrer ’92. Abans hi anava cada cap de setmana amb el meu pare. No hi vaig tornar mai més. Des d’ahi dalt van caure 22 granades sobre el sostre de casa meva. Ara el miro des de la finestra, i només voldria veure’l desapareixer.”. Bojan, sarajeví de 30 anys.

Els habitants de Sarajevo (Bosnia-Herzegovina) ja no pugen al mont Trebević, encara que la guerra ja fa 15 anys que es va acabar. Els restaurants panoràmics estàn destroçats, el funicular que connectava la muntanya a la ciutat no va tornar a funcionar, i sobretot hi ha zones ón encara podria haver-hi mines. Però no és per falta de diners que les autoritats federals mantenen el Trebević en aquest estat de “terra de ningú”: la ciutat dividida convé a ambdós els nacionalismos, i una barrera invisible que separi “nosaltres” i “ells” debilita (mina!) el projecte de convivència postbèl·lica i el somni d’una ciutat que torni a ser universal.

Sarajevo. Foto: Camilla de Maffei

Caterina Borelli (GRESC), en aquests textos previs a la seva tesi doctoral, esbossa una etnografía de la Sarajevo postsocialista i postbél·lica, amb la seva crescent monoetnicitat i segregació espaial: els seus habitants, sotmesos a la pressió del mercat i de les noves divisions territorials, recorden amb incomoditat la Sarajevo que va ser cosmopolita fins als anys 80, ón “sota el Trebević somiavem els mateixos somnis“.