L’assentament de les poblacions en els diferents territoris ha estat condicionat per la possibilitat d’accés a l’aigua potable. Aquest recurs escàs, depenent del territori, s’ha obtingut de múltiples formes provocant una tecnificació de les modalitats d’accés i distribució. Entorn d’aquests processos emergeixen diverses organitzacions socials i entitats polític-legals que despleguen una infraestructura determinada per al seu control. A pesar que, a priori, es tracta d’un recurs públic i disponible de manera abundant en moltes regions, majoritàriament trobem que s’estableixen dispositius polítics que es materialitzen a través de les infraestructures, des dels quals es media amb les diferents poblacions i contextos territorials per a la distribució de l’aigua. La tecnificació d’aquests processos i el desenvolupament d’un subministrament “públic” vehiculat a través del desplegament d’una administració estatal provoca que es comminin un altre tipus d’organitzacions socials “comunitàries” que de manera autònoma gestionen l’accés i distribució de l’aigua.
Les conseqüències de la transformació de la infraestructura de l’aigua i els conflictes sorgits pel seu control han donat lloc a nombroses recerques antropològiques que assenyalen aspectes com ara la noció de propietat de l’aigua, la reclamació de drets, l’organització social i gestió tècnic-política entorn de les infraestructures de l’aigua, entre altres. Cal destacar que, per la seva pròpia condició, l’aigua no és un recurs estàtic i previsible, sinó que es troba condicionat pels efectes del canvi climàtic i el desplegament de grans infraestructures per a generar altres recursos, com poden ser les centrals hidroelèctriques, que poden afectar territoris localitzats a milers de quilòmetres. Entre aquestes recerques es troba el següent article sobre els aqüeductes veredals de San Bernardo (Cundinamarca, Colòmbia) de Camila Méndez publicat en la Revista Sur Desarrollo:
Méndez, C. (2021) “Agua potable para todo el mundo”. Revista Sur Desarrollo.