Furnte: José Mansilla
El que per a alguns pot ser una supervivència, això és, un fenomen social propi de suposades etapes prèvies de l’evolució social, fases superades -i endarrerides- per l’actual civilització urbana occidental, per a uns altres és, simplement, una forma de vida. El pensament higienista i la moral actual, hereva de les revolucions burgeses dels Segles XVII i XIX, han conformat un sentir hegemònic que ha aparcat, en gran manera, la relació humà-animal entorn de dos grans eixos: el de la seva relació amb l’alimentació, on el tracte amb els animals ha estat ocultat dels ulls, sempre sensibles, de la societat contemporània, i el d’una certa idealització de la vida rural, un atronament de la naturalesa que oblida que, en gairebé la totalitat del planeta, els paisatges actuals són hereus, precisament, d’una activitat humana continuada.
Entre tots dos, podria situar-se el fenomen de “treure a l’ocell”, activitat que consisteix, de manera bàsica, en la cria, exhibició i, a vegades, competència en el cant de determinades espècies de fringíl·lids, gènere aviari que inclou, entre altres, a les caderneres, passerells i verderoles. Aquesta afició, encara visible en gran part de la perifèria de ciutats com Barcelona, és acusada, des de fa anys, de ser un atac directe contra la fauna silvestre -es tracta d’ocells que no es crien en captivitat, en la seva gran majoria, sinó que són caçades en el camp-, a més de suposar una forma concreta de maltractament animal. La nostra societat benpensant afegeix, a més, un altre element: el de rebutjar la participació de la mateixa en el menú d’accions possibles a realitzar en l’espai urbà. Per a això, des de determinats sectors, principalment les classes mitjanes urbanes i educades, es desprèn tot un relat simbòlic que vincula aquest tipus de pràctiques amb altres de caràcter estigmatitzant, les quals van des de la seva relació amb el tràfic de drogues, fins a la seva no consideració com a pràctiques autòctones, o nacionals, passant pel fet que “fan lleig” o contenen potents biaixos de gènere.
Sigui com sigui, la veritat és que, en particular, tots dos marges del riu Besòs, en la seva desembocadura al Mediterrani, són àrees on aquest tipus de pràctiques es fan molt visibles i evidencien, una vegada més, que la seva classificació, al costat d’unes altres, com a supervivència, respon més a dinàmiques d’estigmatització i classisme que a una altra mena de casuístiques.