El discurs de la gran Manuela Trasobares [más de ella] durant la visita de Joseph Ratzinger a Barcelona, el 7 de novembre de 2010, en un vídeo del nostre amic Jordi Secall [al seu blog]: ens “dona la línea” sobre la esglèsia, l’estat, la història… recordant-nos de quan, a Barcelona, tot això el teniem molt més clar. [video orginal al blog de jordi secall :: versió reduïda a youtube, subitulada en CASTELLÀ, ANGLÈS i ITALIÀ!]…
El proppassat 9 de febrer, el co·llectiu madrileny Todo por la praxis (TXP) va organitzar el primer dels seus programats passeigs crítics i fotogràfics centrats en els processos de gentrificació que s’estàn produïnt al centre de Madrid, concretament als barris històrics de Malasaña i Chueca. Un grup de promotors immobiliaris i comercials àvids de noves inversions, en una època de retallades i contracció econòmica, recolzats per la administració, van iniciar una dinàmica de “gentrificació programada” rebatejant la zona com a Triángulo Ballesta (TriBall). La nova marca Triball s’inspira en zones de negocis neoyorkines com ara Soho o Tribeca, en l’intent de substitució i anulació de la identitat d’aquesta zona popular del centre. “Gentrificatour té la intenció de generar un arxiu o banc d’imatges dels cartells, ròtuls i il·luminació vinculats a les activitats comercials i productives existents al barri abans de la seva substitució. […] La intenció és fer una càpsula del temps que ens permeti d’avaluar les transformacions del barri i poder establir un anàlisi comparat dels efectes sufrits després de la posada en marxa d’un procès de gentrificació, i d’aquesta manera poder visibilitzar-los”, recull la web de TXP. La fotògrafa i antropòloga madrilenya Victoria HERRANZ, membre del col·lectiu, assenyala: “Malasaña ja no existeiex?“. “Potser. O pot que segueixi existint però d’una forma diferent a la que tradicionalment coneixem. […] La línia que separa la rehabilitació d’un barri de la seva anniquilació és massa fina. Quan un procès així llimita les opcions veïnals fins al punt de fer fora a les famílies del barri, és que alguna cosa està fallant”.
Il 9 febbraio scorso il collettivo di madrid Todo por la praxis (TXP) ha organizzato la prima delle sue passegiate fotografiche critiche sul processo di gentrification che si sta verificando nel centro di Madrid, e più precisamente nei quartieri emblematici di Malasaña e Chueca. Un gruppo di commercianti e agenzie immobiliarie, avidi di nuovi investimenti in un’epoca di tagli e contrazione economica, hanno messo in marcia una dinamica di “gentrification programmata” appoggiata dal Comune, che li ha portati a ribattezzare la zona “Triangolo Ballesta” (TriBall). Ne è venuta fuori una nuova marca Triball, che si ispira a zone commerciali di New Yark come Soho o Tribeca, e che tende a sostituire e sopprimere l’identità di questa zona popolare del centro. “Il Gentrificatour intende generare un archivio o un banco d’immagini dei cartelli, insegne, segnali al neon, legati alle attività commerciali ancora esistenti nel quartiere, prima della loro sostituzione”, si legge nella web di TXP. “L’idea è quella di creare una capsula del tempo che ci permetta di evaluare le trasformazioni che sta subendo il quartiere, per fare un’analisi comparata degli effetti prodotti dal processo di gentrification, e di renderli visibili”. La fotografa e antropologa di Madrid Victoria HERRANZ, attivista del collettivo TXP, segnala: “Forse Malasaña non esiste più?“. “Forse. O forse esiste ancora, ma in modo diverso rispetto a come la conoscevamo. […] La linea che separa il rinnovamento di un quartiere dalla sua distruzione è troppo sottile. Quando un processo di questo tipo limita le possibilità che hanno gli abitanti al punto di spingere famiglie del quartiere ad andar via, probabilmente qualcosa è andato storto”.
El pasado 9 de febrero el colectivo madrileño Todo por la praxis (TXP) organizó el primero de sus programados paseos críticos y fotográficos centrados en los procesos de gentrificación que se están produciendo en el centro de Madrid, concretamente en los históricos y señeros barrios de Malasaña y Chueca. Un grupo de promotores inmobiliarios y comerciales ávidos de nuevas inversiones, en una época de recortes y contracción económica, y apoyados por la administración, han iniciado una dinámica de “gentrificación programada” rebautizando la zona como Triángulo Ballesta (TriBall). La nueva marca Triball se inspira en zonas de negocios neoyorkinas como Soho o Tribeca, en el intento de sustitución y anulación de la identidad de esta zona popular del centro. “Gentrificatour tiene la intención de generar un archivo o banco de imágenes de los carteles, rótulos y luminosos vinculados a las actividades comerciales y productivas existentes en el barrio previos a su sustitución. […] La intención es hacer una cápsula del tiempo que nos permita evaluar las transformaciones sufridas en el barrio y poder establecer análisis comparado de los efectos sufridos tras la puesta en marcha de un proceso de gentrificacion y de esta manera poder visibilizarlos”, recoge la web del colectivo TXP. La fotógrafa y antropóloga madrileña Victoria HERRANZ, señala: “¿Malasaña ya no existe?“. “Quizás. O puede que continúe existiendo pero en un modo diferente al que tradicionalmente se conoce. […] La línea que separa la rehabilitación de un barrio de su aniquilación es demasiado fina. Cuando un proceso así limita las opciones vecinales al punto de echar a las familias del barrio, es que algo está fallando”.
On february 9th, 2013, Todo por la praxis (TXP), a group from Madrid, organized the first of its programmed critic and photographic walks focused in the process of gentrification which is happening in Madrid’s city centre, specifically in the historic neighborhoods of Malasaña y Chueca. An enterprise of real estate developers, in need for new investments in an era of financial cuts and economic contraction, with support from the City Council, promoted a “programmed gentrification” of the area, which has been renamed Triángulo Ballesta (TriBall). The new triBall brand inspires from NYC’s business zones like SoHo and Tribeca, in an attempt to replace and erase the identity of this popular area of the city. “Gentrificatour intends to generate an archive of pictures of posters, labels and luminous of the commercial and productive activities that existed in the neighborhood before their replacement. […] The intention is to build a time-capsule that will allow us to evaluate the effects of a process of gentrification, and, in this way, to make them more visible” we read in TXP’s website. Victoria Herranz, photographer and anthropologist from Madrid, part of the group, explains: “Does Malasaña exist? Maybe; or maybe it exists in a different way. […] The line that divides the rehabilitation of a neighborhood from its destruction is too thin. When a process of rehabilitation limits the options of the neighbors to the point in which families have to leave the neighborhood, maybe something is going wrong”.
A les nostres etnografies sovint estàn en segon pla, com en aquesta foto de Jordi Secall de 2003 [mira el seu blog]. Però el professor McDonogh ja fa anys que va empendre l’estudi de les bones famílies de Barcelona – l’anomenat ‘oasi català’. Dijous 28 de febrer, 19h, a la Reina de Àfrica (Bolivar 10, Vallcarca), diàleg amb Gary W. McDonogh “Envers una antropologia de les elits catalanes“. organitzat per GTEEP – GRECS – OACU
Nelle nostre etnografie sono spesso sullo sfondo, come in questa foto di Jordi Secall del 2003 [vedi il suo blog]. Ma il professor McDonogh già da anni ha affrontato lo studio delle buone famiglie di Barcellona – la cosiddetta ‘oasi catalana’. Giovedì 28 febbraio alle 19.00 alla Reina de Àfrica (Bolivar 10, Vallcarca), conversazione con Gary W. McDonogh “Verso una antropologia delle élite catalane“. organizzato da GTEEP – GRECS – OACU
In our ethnographies they are often in the background, as in this photo taken by Jordi Secall in 2003 [see his blog]. But professor MCDONOGH proposed many years ago the study of the good families of Barcelona – the ‘catalan oasis’. Thursday, february 28th, 7pm at Reina de Àfrica (calle Bolivar 10, Vallcarca), debate “Towards an anthropology of catalan elites” with Gary W. McDonogh, organized by GTEEP – GRECS – OACU
En nuestras etnografías suelen estar en segundo plano, como en esta foto de Jordi Secall de 2003 [mira su blog]. Pero el profesor McDonogh ya hace décadas que emprendió el estudio de las buenas familias de Barcelona, las élites del “oasi catalán”. Jueves 28 de febrero, a las 19h en la Reina de Àfrica (Bolivar 10, Vallcarca), diálogo con Gary McDonogh “Hacia una antropologia de las élites catalanas“, organizado por GTEEP – GRECS – OACU
Continuiamo con il tema feste popolari: a maggio, nel paese del midi francese les Saintes-Maries-de-la-Mer (Camargue), ha luogo una stranissima festa popolare in cui i gitani hanno un ruolo centrale. Parallela alle celebrazioni per le due sante ufficiali, Santa Salomé e Santa Jacobé, gitani di tutta la Francia e di altre parti d’Europa accorrono alla processione di Santa Sara, Sara Kali, o Sara la Nera: che ufficialmente è solo la serva delle altre due sante, ma che i gitani hanno promosso a loro patrona, e la cui statua immergono nel mare. È una festa inventata alla fine dell’ottocento per promuovere il turismo e recuperare l’economia di una regione depressa dopo l’emigrazione di massa; ma oggi è un curioso festival “di travestimenti”, in cui sembra che sia i gitani che i turisti e i camarguaises siano entrati in pieno nel gioco delle parti, senza vergogna né complessi; per tre giorni, gitani con camper lussuosissimi stringono alleanze e organizzano matrimoni, accampati vicino ai carretti folklorici che i locali organizzano per i turisti. Tutti adottano per alcuni giorni l’identità che gli altri gli attribuiscono, coscienti della loro falsificazione, solo per giocare, per far festa, per cantare e ballare senza nessun riguardo per le tradizioni e gli stili musicali di provenienza. Il flamenco si mischia alle altre musiche, come i gitani ai gadjé, come le acque dolci del Rodano che incontrano l’acqua salata del mare, e le aigues mortes della Camargue si sciolgono nell’acqua viva del Mediterraneo.
.
[audio: http://periferiesurbanes.org/wp-content/uploads/2013/01/6Rumba-gitana.mp3] Rumba gitana en Santes Maries de la Mer, gravada por Roberto Leydi en 1968…
Seguim amb el tema de les festes populars: al maig, en un poble del midi francès, les Saintes-Maries-de-la-Mer (Camargue), té lloc una estranya festa en la qual els gitanos tenen un paper central. Paral·lela a les celebracions per les dues santes “oficials”, Santa Salomé i Santa Jacobé, gitans de tota França i d’altres parts d’Europa a la processó de Santa Sara, Sara Kali, o Sara la negra: oficialment tan sols la serventa de les altres dues, però que els gitanos han promogut per fer-la la seva patrona, i que porten fins al mar. És una festa inventada a finals del vuitcents per promoure el turisme i recuperar la regió de la depressió conseqüent a l’emigració massiva; però avui és un curiós festival “de disfresses”, en què sembla que tant gitanos com turistes i camarguaises hagin entrat de ple en el joc de les parts, sense vergonya ni complexos. Per tres dies, les luxuoses caravanes on els gitanos segellen al·liances i organitzen bodes acampen al costat dels carros folklòrics que els locals organitzen pels turistes. Tothom adopta per uns dies la identitat que els altres li atribueixen, conscients de la seva falsificació, només per jugar, per anar de festa, per cantar-ho i bailar-ho tot, sense cap interès per les tradicions o els estils musicals de procedència de cadascú. El flamenc es barreja amb les altres músiques, com els gitanos amb els paios, com les aigues dolces del Roine es barregen amb l’aigua salada del mar, i les aigues mortes de Camargue que es disolen en l’aigua viva del Mediterràni.
[audio: http://periferiesurbanes.org/wp-content/uploads/2013/01/6Rumba-gitana.mp3] Rumba gitana en Santes Maries de la Mer, grabat per l’etnomusicòleg Roberto Leydi al 1968
…
More on popular celebrations: in may, in the village of french midi les Saintes-Maries-de-la-Mer (Camargue), an extraordinary strange celebration takes place, and gypsies have an important part in it. Together with the procession for the two “canonical” saints, Saint Salomé and Saint Jacobé, gypsies from all France and other parts of Europe gather for the procession of Santa Sara, Sara Kali, or Sara the black: who officially is only the servant to the other two saints, but that the gypsies promoted as their patron saint, and that they carry into the sea. This celebration was invented in the end of the XIX century to promote turism and save a depressed region from the effects of massive migration; today it is a strange festival “in disguise”, during which both gypsies, turists and camarguaises fully entered some kind of role play, with neither shame nor complexes. For three days, gypsies with high-class caravans draw their alliances and organize marriages, and settle just opposite to the folkloric carriages that the locals organize for turists. Everybody adopts for three days the identity that the others project on them, as they are all playing, just for partying, for singing and dancing regardless of their traditions and their original musical styles. Flamenco mixes with other musics, as the gypsies with non-gypsies, just like the fresh waters of river Rhone meet the salt water of the sea, and aigues mortes of Camargue melt into the live waters of the Mediterranean.
[audio: http://periferiesurbanes.org/wp-content/uploads/2013/01/6Rumba-gitana.mp3] Rumba gitana in Santes Maries de la Mer, recorded by ethnomusicologist Roberto Leydi in 1968…
Seguimos con el tema fiestas populares: en mayo, en el pueblo del midi francés les Saintes-Maries-de-la-Mer (Camargue), tiene lugar una extrañísima fiesta popular en la cual los gitanos tienen un papel central. Paralela a las celebraciones para las dos santas "oficiales", Santa Salomé y Santa Jacobé, gitanos de toda Francia y de otras partes de Europa acuden a la procesión de Santa Sara, Sara Kali, Sara la negra, oficialmente la sirvienta de las otras dos, pero que los gitanos han promovido a su patrona, y que llevan hacia el mar. Es una fiesta inventada a finales del ochocientos para promover el turismo y recuperar la región de la depresión consecuente a la emigración masiva: pero hoy es un curiosísimo festival "de disfraces", en que parece que tanto gitanos como turistas y camarguaises hayan entrado de lleno en el juego de las partes, sin vergüenzas ni complejos; por tres días, gitanos con caravanas lujosísimas aprovechan para sellar alianzas u organizar bodas, montando sus acampadas al lado de los carromatos folklóricos que los locales organizan para los turistas.
La festa tradicional és un paper de tornasol: es modifica naturalment al modificar-se el grup que hi participa, escriu el fotògraf calabrès Angelo Maggio després d'assistir a la festa de la Verge de Polsi fa uns anys. Les festes populars canvien, la tradició es reescriu i reinventa segon les noves necessitats. Després dels anys noranta, a Calàbria (Itàlia), el fenòmen del "segón folk revival" (estudiat per l'antropòleg australià Stephen Bennetts), ha convertit els festivals en un instrument per atraure turistes i diners cap als petits pobles calabresos, cada cop més despoblats; però aquesta comercialització redueix la cultura popular de la regió a les "tarantelle", a més a més força suavitzades, eliminant tota la resta de tradicions populars locals que s'homologuen a un denominador comú regional-popular. Al mateix temps però hi ha una falsificació molt més profunda i perillosa que està prenent peu. Una sèrie d'obscurs personatges vinculats amb els "clans" mafiosos publiquen articles, llibres i discos que presenten la 'ndrangheta (la màfia calabresa) com a un fenòmen "cultural", lligat amb el folklore i amb les tradicions populars de Calàbria, mistificant i llegitimant d'aquesta manera la crueltat dels clans davant la opinió pública, fins i tot internacional. En tot això, els antropòlegs locals segueixen ocupats en classificar variants etnomusicològiques, i es mostren generalment poc preocupats d'aquestes manipulacions que estan patint els seus objectes d'estudi.
The traditional feast is like a litmus test: it changes naturally as the group that takes part in it changes, writes Angelo Maggio, Calabrian photographer after participating to the festa della Vergine at Polsi some years ago. Popular feasts change, tradition is reinvented and rewritten, according to new needs. After the nineties, in Calabria (Italy), the "second folk revival" (studied by australian anthropologist Stephen Bennetts), converted festivals in an excuse to attract tourists and money to small villages mostly depopulated: but this commercialization reduces Calabrian popular culture to "tarantelle", excluding all the rest of local popular traditions, that end up homologated in a common regional-popular denominator. At the same time, much more dangerous manipulations are taking place. A series of sinister individuals linked to mafia "clans" are publishing articles, books and records presenting 'ndrangheta (Calabrian mafia) as a "cultural" phenomenon, linked to folklore and popular traditions of Calabria, thus giving a kind of ethnic legitimacy to the cruelty of clans in front of public opinion, even internationally. And meanwhile, local anthropologists keep classifying ethnomusicological variants, and show little concern to all this public manipulations of their object of study. Copyright © 2024 | WordPress Theme by MH Themes