Larache a l’estiu
A les nits d'estiu, el centre de Larache (port atlàntic a uns 80km sud de Tànger) s'omple de tots els marroquies que tornen per vacances des d'Europa. Els cotxes nous, la roba europea, les actituts desafiadores: gairebé cada família de la ciutat té a algú a Espanya, Inglaterra, Bèlgica, França, Holanda. A Larache, "la perla del Nord", el peix abunda, la verdura és barata, l'habitatge no es car. Aquí va haver-hi la primera iniciativa d'habitatge pùblic del Marroc: el barri de Kalleto (Hay Jadid, Barri Nou), construït a principis de segle per a barraquistes i migrants de l'aroubía, les zones rurals. Cada baralla, cada mal moment, per ells és una vergonya, que els recorda constantment que no estàn a Europa, ón tot és perfecte, com semblen declarar els shiquis (pijos) del centre, obstentant la seva suposada riquesa.
Sembla ser que l'antropología poc a poc està deixant anar el llast del positivisme per encaminar-se cap al món contemporani. A l'article de Low i Merry que obre el recent supplement de Current Anthropology 
Acaben de sortir dos llibres de Chiara Ingrosso sobre la història urbana i arquitectònica de Barcelona. 
Si per raons urbanístiques i especulatives hi ha barris de la ciutat ón es concentren més extrangers (zoning), obviament a les escoles d'aquestes zones hi haurà més nens i nenes nascuts d'extrangers. És el cas del barri de Torpignattara, a la perifèria est de Roma, ón una escola de primària s'ha trovat al centre d'infinits debats públics, ón abunden paraules com 
Quatre fotos de la muntanya de Montjuïc, quan encara hi vivia gent adalt. Encara que per la història només van ser "barraques", hi ha qui hi recorda cases, escritures, carrers, i nombres cívics. Aquestes fotos venen de col·leccions privades d'exhabitants del barri "Eduard Aunós", a la Zona Franca. Els antics "barraquistes", quasi tots andalusos i murcians acabats d'arribar, als anys 20 van haver de deixar les seves cases perquè a Montjuïc es celebrés l'Exposició Universal; van ser reallotjats a les Cases Barates, de les quals encara els seus fills i néts van ser desallotjats, a principis dels 90. La necessitat de terrenys altra vegada ha caigut a compta de migrants, sense importar quantes generacions portaven a la seva "terra d'acollida" 
“Saps quan va ser la última vegada que vaig pujar al Trebević? Febrer '92. Abans hi anava cada cap de setmana amb el meu pare. No hi vaig tornar mai més. Des d'ahi dalt van caure 22 granades sobre el sostre de casa meva. Ara el miro des de la finestra, i només voldria veure'l desapareixer.”. Bojan, sarajeví de 30 anys.